DEL LLATÍ AL CATALÀ
Després del període de dominació etrusca i la invasió dels gals (390 aC), la ciutat va ser dispersar-se el seu imperi per la resta d'Itàlia. A finals del segle IV aC, Roma s'havia imposat als seus veïns de la Península Itàlica. Els etruscs van deixar la seva empremta en la llengua i la cultura de Roma, però els grecs, presents en la Magna Grècia, van influir més en el llatí, dotant-lo d'un ric lèxic.
La indoeuropeizació d'Itàlia va començar a finals 1000aC amb la penetració
en ella de diversos pobles de procedència diversa, un dels quals es va establir en una
regió anomenada Latium (Laci), d'on prové el nom dels seus primers habitants, els
llatins, i el de la seva llengua, el llatí.
Aquesta llengua, en els primers segles, va haver de conviure amb altres també indoeuropeas
(Osco, umbro i Falisco) o preindoeuropeas (ligur i etrusc). Però, quan Roma, capital
del Laci, va iniciar la conquesta dels territoris de la península itàlica, al mateix temps que exercia, el seu domini en els pobles conquerits, els va ser transmetent a poc a poc els seus costums,i la seva lengua.Y això mateix va passar després als diferents pobles sotmesos de fora de Itàlia.
El llatí, però, que els romans van llegar a la població indígena d'aquests pobles no va ser el llatí clàssic, culte i escrit, que s'aprenia a l'escola i s'utilitzava en la redacció dels textos literaris, sinó el llatí vulgar, atès que la conquesta i posterior colonització d'aquests va anar a càrrec de soldats, comerciants, colons i funcionaris, que se servien d'aquest com a llengua conversacional, de manera que passem ja a veure les característiques d'un i d'un altre i la seva diferent radi d'acció i difusió.
Llatí vulgar i llengües romàniques.
El llatí vulgar va ser la llengua de la conversa, emprada en les relacions humanestant per la gent culta com pel poble menys il · lustrat, i, en els territoris conquistats per Roma, la llengua habitual de legionaris, comerciants i colons, i la llengua oficial de governants, funcionaris i administrats, la qual els indígenes van procurar aprendre en un espai de temps relativament curt, encara que no els fos imposada, per la necessitat que tenien de comerciar amb els seus productes amb els mercaders i colons, i de realitzar amb els funcionaris seves gestions de caràcter administratiu.
El fet, però, que aquesta fos una llengua parlada i superposada a llengües
indígenes preexistents, va motivar que, en les diferents províncies creades per Roma en els
territoris conquerits i, fins i tot, en les diferents regions d'una mateixa província, es produïssin des de molt aviat nombroses varietats dialectals de la mateixa, a causa, per una part, que cada un dels pobles sotmesos van aprendre el llatí segons la seva pròpia manera de parlar, és a dir, d'acord amb el seu accent o "tonillo", i, per altra, que moltes paraules preses de la seva llengua vernacla s'introduirien en aquella.
Tot i això, hem de pensar que, mentre l'Imperi Romà es va mantenir cohexionat, un ciutadà, per exemple, de Gades (Hispania) podia entendre en llatí amb un altre Apamea (Síria), sempre, és clar, que tots dos tinguessin uns coneixements acceptables de aquesta llengua a nivell conversacional. Ara bé, quan l'Imperi Romà d'Occident va caure en poder dels bàrbars (alamanes, francs, visigots, ostrogots, sueus, etc) i es formar-hi diversos regnes, les diferències dialectals, a les que fèiem abans menció, es van accentuar i la llengua llatina oficial volucionar amb absoluta llibertat, fragmentant-se en nombrosos dialectes (els més importants dels quals van passar a tenir, uns segles,després, l'entitat de llengües), quan els documents destinats al poble es van començar a redactar en la llengua a la qual el Concili de Tours, al s. IX, va batejar com a lingua Romana rústica, per diferenciar-la de les llengües "bàrbares", d'una banda, i del llatí culte, de l'altra.
De fet, en aquest segle tenim ja un text romànic segur: els Juraments d'Estrasburg, del 842, redactats en francès antic. A Espanya, el primer document en què apareix-11 en paraules en romanç, que tradueixen certs termes llatins poc comprensibles per al poble, són les Glosses Emilianenses, de finals del s. X, trobades al monestir de S.
Millán de la Cogolla, a la Rioja.
Les principals llengües romàniques, romanços o neollatines, derivades del llatí vulgar
i que es parlen en l'actualitat en el món, són les següents:
• Castellà: parlat a Espanya, a Mèxic i en tots els països d'Amèrica Central, així com
en els d'Amèrica del Sud, excepte Brasil i les Guaianes.
• Català: parlat a les comunitats de Catalunya i de València, Rosselló (França), Andorra,
Comunitat de Balears i en la localitat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya).
• Gallego. Parlat a la Comunitat de Galícia.
• Francès: parlat a França, sud de Bèlgica, Cantons occidentals de Suïssa, Canadà (Quebec), Haití, algunes de les Petites Antilles i països francòfons d'Àfrica.
• Portuguès: parlat a Portugal, Brasil, Illes Açores i Madeira, Angola i Moçambic.
• Italià: parlat a Itàlia i en alguns Cantons suïssos.
• Provençal o occità: parlat al sud de França.
• Sardo: parlat a Sardenya.
• retoromànic, ladí o rético: parlat al cantó suís dels Grisons, al Tirol italià
i en el província italiana de Friül.
• Romanès: parlat a Romania i en algunes províncies dels països limítrofs.
La indoeuropeizació d'Itàlia va començar a finals 1000aC amb la penetració
en ella de diversos pobles de procedència diversa, un dels quals es va establir en una
regió anomenada Latium (Laci), d'on prové el nom dels seus primers habitants, els
llatins, i el de la seva llengua, el llatí.
Aquesta llengua, en els primers segles, va haver de conviure amb altres també indoeuropeas
(Osco, umbro i Falisco) o preindoeuropeas (ligur i etrusc). Però, quan Roma, capital
del Laci, va iniciar la conquesta dels territoris de la península itàlica, al mateix temps que exercia, el seu domini en els pobles conquerits, els va ser transmetent a poc a poc els seus costums,i la seva lengua.Y això mateix va passar després als diferents pobles sotmesos de fora de Itàlia.
El llatí, però, que els romans van llegar a la població indígena d'aquests pobles no va ser el llatí clàssic, culte i escrit, que s'aprenia a l'escola i s'utilitzava en la redacció dels textos literaris, sinó el llatí vulgar, atès que la conquesta i posterior colonització d'aquests va anar a càrrec de soldats, comerciants, colons i funcionaris, que se servien d'aquest com a llengua conversacional, de manera que passem ja a veure les característiques d'un i d'un altre i la seva diferent radi d'acció i difusió.
El llatí vulgar va ser la llengua de la conversa, emprada en les relacions humanestant per la gent culta com pel poble menys il · lustrat, i, en els territoris conquistats per Roma, la llengua habitual de legionaris, comerciants i colons, i la llengua oficial de governants, funcionaris i administrats, la qual els indígenes van procurar aprendre en un espai de temps relativament curt, encara que no els fos imposada, per la necessitat que tenien de comerciar amb els seus productes amb els mercaders i colons, i de realitzar amb els funcionaris seves gestions de caràcter administratiu.
El fet, però, que aquesta fos una llengua parlada i superposada a llengües
indígenes preexistents, va motivar que, en les diferents províncies creades per Roma en els
territoris conquerits i, fins i tot, en les diferents regions d'una mateixa província, es produïssin des de molt aviat nombroses varietats dialectals de la mateixa, a causa, per una part, que cada un dels pobles sotmesos van aprendre el llatí segons la seva pròpia manera de parlar, és a dir, d'acord amb el seu accent o "tonillo", i, per altra, que moltes paraules preses de la seva llengua vernacla s'introduirien en aquella.
Tot i això, hem de pensar que, mentre l'Imperi Romà es va mantenir cohexionat, un ciutadà, per exemple, de Gades (Hispania) podia entendre en llatí amb un altre Apamea (Síria), sempre, és clar, que tots dos tinguessin uns coneixements acceptables de aquesta llengua a nivell conversacional. Ara bé, quan l'Imperi Romà d'Occident va caure en poder dels bàrbars (alamanes, francs, visigots, ostrogots, sueus, etc) i es formar-hi diversos regnes, les diferències dialectals, a les que fèiem abans menció, es van accentuar i la llengua llatina oficial volucionar amb absoluta llibertat, fragmentant-se en nombrosos dialectes (els més importants dels quals van passar a tenir, uns segles,després, l'entitat de llengües), quan els documents destinats al poble es van començar a redactar en la llengua a la qual el Concili de Tours, al s. IX, va batejar com a lingua Romana rústica, per diferenciar-la de les llengües "bàrbares", d'una banda, i del llatí culte, de l'altra.
De fet, en aquest segle tenim ja un text romànic segur: els Juraments d'Estrasburg, del 842, redactats en francès antic. A Espanya, el primer document en què apareix-11 en paraules en romanç, que tradueixen certs termes llatins poc comprensibles per al poble, són les Glosses Emilianenses, de finals del s. X, trobades al monestir de S.
Millán de la Cogolla, a la Rioja.
Les principals llengües romàniques, romanços o neollatines, derivades del llatí vulgar
i que es parlen en l'actualitat en el món, són les següents:
• Castellà: parlat a Espanya, a Mèxic i en tots els països d'Amèrica Central, així com
en els d'Amèrica del Sud, excepte Brasil i les Guaianes.
• Català: parlat a les comunitats de Catalunya i de València, Rosselló (França), Andorra,
Comunitat de Balears i en la localitat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya).
• Gallego. Parlat a la Comunitat de Galícia.
• Francès: parlat a França, sud de Bèlgica, Cantons occidentals de Suïssa, Canadà (Quebec), Haití, algunes de les Petites Antilles i països francòfons d'Àfrica.
• Portuguès: parlat a Portugal, Brasil, Illes Açores i Madeira, Angola i Moçambic.
• Italià: parlat a Itàlia i en alguns Cantons suïssos.
• Provençal o occità: parlat al sud de França.
• Sardo: parlat a Sardenya.
• retoromànic, ladí o rético: parlat al cantó suís dels Grisons, al Tirol italià
i en el província italiana de Friül.
• Romanès: parlat a Romania i en algunes províncies dels països limítrofs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario